Això no és un manifest d'aniversari, és un recordatori i un compromís de futur.


En un moment com l'actual hi ha un excés de dies assenyalats, dates de catàstrofes i tragèdies, de record d’injustícies o d'esdeveniments històrics. Entre d'ells, el que faci 25 anys, el 19 d’octubre de 1989, Catalunya, Aragó i tota la costa de Llevant de la Península Ibèrica van estar a punt d’esdevenir una versió mediterrània del que avui és Txernòbil, o del que està passant a Fukushima i la costa oriental del Japó, resta tan sols com el record d'una amenaça, d'un fet que, afortunadament, no va arribar a passar. Molt poca cosa i molt llunyana en el temps.

Però no està de més dedicar uns moments a recordar que, tres anys abans del 19 d'octubre de 1989 (al 1986), la direcció de la central nuclear de Vandellòs 1 havia rebut instruccions d’aplicar 5 modificacions tècniques per protegir les parts més problemàtiques de la instal·lació, i que la direcció va decidir guardar aquelles instruccions al calaix, per no perdre el temps en foteses com la seguretat, i mantenir el reactor a ple funcionament; i que l'organisme que havia de vigilar que aquelles 5 modificacions es portessin a terme, l'anomenat Consell de Seguretat Nuclear, va decidir mirar cap a un altre costat, mentre passaven tres anys sense que ningú fes el que era d’obligat compliment, perquè les instruccions eren el resultat de l’avaluació que es va realitzar desprès del començament de la catàstrofe de Txernòbil.

Una part del què havien de fer era instal·lar proteccions contra incendis i modificar els sistemes de refrigeració del reactor per a que funcionessin de manera independent. Qui podia pensar en un incendi en un lloc tan segur com una central nuclear? Per això, el 19 d'octubre de 1989 els bombers es van trobar lluitant a la desesperada durant tres dies contra un gran incendi, mentre que els tècnics, també a la desesperada, tractaven d'aconseguir un mínim de refrigeració d'un sistema que havia fallat, una refrigeració que aturés el procés d'escalfament del reactor nuclear, que podia arribar a una fusió del nucli, a una explosió, i a un alliberament massiu de radioactivitat. Tres dies d’angoixa, de secretisme i de perills.

És una història vella, amb un aparent final feliç; tampoc està de més recordar que encara avui ningú no s’explica com es va aconseguir aturar la reacció, i dedicar uns moments a pensar que la sort no sempre es repeteix.

Avui, el que resta de Vandellòs 1 és una construcció de forma futurista amb colors vius, prop d'una carretera, una autopista i una via de tren; mirant-la ningú no diria que és una tomba plena de residus radioactius amb els que no se sap ben bé què fer, que no es pot obrir, que tan sols la podem mirar durant anys i anys, i pensar en com anar-la reparant a mesura que el temps la vagi deteriorant.

A pocs metres d'aquesta ruïna tan acolorida està el reactor nuclear de Vandellòs 2, i a pocs quilòmetres seguint el curs de l'Ebre hi ha dos reactors nuclears més, tots tres funcionant. I a uns pocs quilòmetres, i quan parlem de radioactivitat els quilòmetres sempre són pocs al marge de la xifra, hi ha una nuclear que es diu Cofrents, dos reactors més que es diuen Almaraz, i un altre que es diu Trillo, tots també en funcionament. I que durant els darrers 25 anys hem viscut esperant i desitjant que «allò» que deien que mai no podria passar, i que va passar, no tornés a passar.

I podem dedicar un moment a recordar el que significa el funcionament d’aquestes centrals, que han tingut, tenen i tindran greus problemes de seguretat, que contaminen l’entorn amb radiació abocada en el seu funcionament «normal», que han tingut fuites de radiació incontrolades. Un funcionament «normal» que, durant aquests 25 anys, ha generat gasos que acceleren el canvi climàtic, ha aportat matèria prima amb les que fabricar projectils radioactius, ha mogut milions de tones de mineral que han enverinat l'existència de centenars de milers de persones..., i podrien seguir.

Vam tenir sort en el cas de Vandellós 1, i els culpables del que va passar encara en van tenir més: no van ser jutjats fins 11 anys més tard, quan molt poca gent se'n recordava de tot. El seu judici va ser un monument a l'oblit, tots es van desdir del que havien declarat o redactat quan les restes del reactor encara fumejaven, i les persones estavem indignades i indignades. El veredicte va donar la culpa a l'empresa que havia construït el reactor 19 anys abans de l’accident, una empresa que ja no existia quan es va fer el judici. Es va escenificar un altre cas de delicte perfecte.

Aquí acaba aquest repàs dels fets, des de llavors s'han produït uns 5 greus «accidents» nuclears més, no tots van tenir un final tan dolç com el Vandellòs 1, la llista de negligències i perills als que hem estat exposats a Catalunya i a Espanya és tan llarga que no ve al cas enunciar-la.

S'ha demostrat moltes vegades que l'energia nuclear és innecessària, que es podrien tancar tots els reactors que funcionen avui i que no passaria res, s'ha demostrat moltes més vegades que mentre que funcionin vivim en un estat de perill permanents, i s'ha demostrat en dues ocasions que si fallen totalment, si hi ha un accident greu, podem oblidar-nos de que la nostra vida, i la vida dels nostres descendents, tingui res a veure amb la que hem viscut.

Per tot això, a 25 anys de distància dels fets de Vandellòs 1, tan sols es pot enunciar un compromís, el de continuar treballant per a que totes les centrals nuclears que encara funcionin tanquin quant abans millor, començant per les set que tenim més a prop, però sense oblidar les que estan més lluny, i amb la mirada posada en les persones que avui sofreixen més, a Fukushima i a Txernòbil.

Catalunya, octubre de 2014.

Et demanem que difonguis i facis circular aquest recordatori entre els teus contactes.

Si estàs d’acord amb el seu contingut i vols manifestar-ho pots enviar un missatge a
GCTPFNN o SiRenovablesNuclearNo   
ni el teu nom, ni el teu correu electrònic seran publicats.